Veus per l'igualtat

Veig decebut, que encara hi ha molts estereotips femenins que trencar, moltes barreres que traspassar. Per descomptat que homes i dones som diferents, de fet tot el món és diferent de tot el món, idependentment del sexe, però la diferència és un valor afegir, mai un demèrit, i encara menys amb consideracions d’inferioritat. No és cap solució la discriminació positiva, i fent les coses bé no caldria, si no es qüestionés la seva capacitat, la seva formació o el seu dret a rebre el mateix salari que un home per fer la mateixa feina.
Si es llegeixen les dades des d'una perspectiva de gènere, les conclusions són positives per a les dones. Elles són majoria tant de grau com de postgrau, es graduen més, aconsegueixen més beques del MEC que nosaltres i la seva taxa d'abandonament d'estudis és inferior, a més tenen càrregues i circumstàncies de les que els homes no en tenim coneixement, i poso per exemple la maternitat i la implicació física i emocional que això comporta; per molt que l’home col·labori, la part més feixuga és la femenina.
Penso que gran part de la culpa l’ha tingut l'educació, l’anterior a la que reben avui els nostres fills; una educació sexista i que posave etiquetes pel sol fet de tenir una tendència o una altra. Probablement una educació en llibertat i en valors sigui la més adequada perquè tot això quedi enrere, tot i que és difícil preveure-ho amb unes poques generacions i la màxima garantia de acabar amb aquesta tendència sexista és anar anul·lant els “tics” que les defineix i aconseguir per part de tots que la igualtat sigui concebuda com un valor i no com a una imposició. L’educació és la clau, com també ho és l’exemple que es pugui donar als joves, no és acceptable actituds masclistes i degradants per a la dona sota cap concepte però és molt preocupant quan es tracta de gent jove que, teòricament, ha tingut prou informació per no actuar d’aquesta manera. Les dades de violència de gènere dóna una idea dels trams d’edat en què tenen lloc aquests reprobables actes; encara l’educació ha de recòrrer força camí i, sense cap gènere de dubte, les administracions tenen un paper clau.
Només quan mirem a les dones com a iguals tant en el tracte diari com en l'afectiu i el laboral, només quan les mesurem per les seves capacitats i les valorem per ser iguals es trobara la mesura justa de convivència amb elles. En el context internacional recullen aquest compromís d’igualtat la Carta de les Nacions Unides, la Declaració Universal dels Drets Humans i la Convenció de les Nacions Unides sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones. A Espanya l'aprovació de la Llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes que va propulsar el goven socialista reflecteix la voluntat de crear el marc normatiu adequat i favorable per seguir avançant cap a una societat més justa, democràtica i igualitaria; és un pas endavant, que caldrà refermar amb d’altres. L’Ajuntament de Figueres, sense anar més lluny, ha tingut l’encert de crear una regidoria de la dona, dirigida per Núria Navarro; una iniciativa de la que es notaran els resultats en poc temps. Les coses han evolucionat molt, moltíssim, però crec que encara ens queda un llarg camí al davant fins que els estereotips femenins que tant de mal ens han fet durant dècades, entrin definitvament en procés d’extinció i puguem parlar, en pocs anys de plena igualtat amb el ple significat de la paraula i sense els eufemismes o el paternalisme que, involuntàriament, no deixa fer aquest camí tal i com caldria, però que resulta necessari fins que no haguem avançat més fermament i decidida en aquest sentit. I aquesta és una feina d’homes, dones i viceversa.

Ara és l'hora

Parlar de la necessitat d'una Nova Cultura de l'Aigua és parlar sobre el repte d'aquesta Nova Cultura de la Sostenibilitat que els temps exigeixen. I és, així mateix, parlar sobre la necessitat d'assumir un nou enfocament holístic i integrador de valors en matèria de gestió d'aigües. Sens dubte, la tradicional política hidràulica es queda avui curta per recollir les necessitats i inquietuds de la nostra societat i donar respostes adequades als reptes que es deriven del nou paradigma de la sostenibilitat. Conciliar l'aspiració a millorar el benestar de tots amb el reconeixement i respecte als límits de l'entorn natural, de manera que es garanteixi la seva conservació, exigeix no només un gir en els objectius d'aquesta política, sinó també un canvi en les escales de valor i en la cultura que impregnen la nostra societat. Potser, les fantàstiques societats occidentals d'avui en dia, puguin permetre l'opció de la fugida cap endavant, realimentat espirals d'insostenibilitat. Però això només és possible des de la immoralitat de sacrificar els drets de les generacions futures i augmentar les injustícies planetàries presents. La lluita contra la pobresa, l'eco-eficiència i la conservació dels nostres patrimonis de naturalesa són claus d'un repte de responsabilitat ètica que avui hem d'assumir. Des de la Nova Cultura de l'Aigua aquest compromís ètic passa per construir alternatives i exemples pràctics en els que les millores en la qualitat de vida, no només es demostrin compatibles, sinó que es basin en la recuperació i conservació dels nostres ecosistemes hídrics. En definitiva, es tracta de viure millor amb menys recursos, però de millor qualitat i repartits de manera més equitativa. Una de les claus està sens dubte en reconèixer i entendre que un riu és molt més que un canal de H2O, igual que avui entenem que un bosc és molt més que un magatzem de fusta. Entendre els valors socials, culturals i d'identitat, tant territorial com col lectiva, de rius, llacs i aiguamolls; conèixer la complexa piràmide de vida que alberguen; apreciar la importància dels equilibris i funcions del cicle hidrològic natural i els serveis que ens ofereixen; recuperar el sentit lúdic i el valor estètic de l'aigua, tant en la naturalesa com en els nostres entorns urbans, etc. Tot això, sense oblidar la necessitat de gestionar amb eficiència les utilitats econòmiques de l'aigua com a recurs productiu, conforma les claus d'aquesta Nova Cultura. Claus, en definitiva, d'un nou i necessari enfocament interdisciplinari. Un enfocament en el qual, més enllà d'assegurar un ús raonable, social, equitatiu i eficient de l'aigua com a recurs, es garanteixi també una gestió sostenible dels rius i ecosistemes aquàtics. Tot això des de la coherència i complexitat que representen les Conques Hidrogràfiques com a unitat de gestió natural de les aigües continentals. És ara quan amb la bonança d'un tardor-hivern plujós i de grans nevades en els cims de les conques, i que fan preveure un augment dels cabals hidrològics quan ens hem de posar mans a l'obra per tal que en propers anys de sequeres no haguem de posar remeis urgents i res eficaces per a pal liar la manca d'aigua

Esport d'alt risc a Figueres

Passejar a peu pels carrers de Figueres s'està convertint en tota una experiència única, gairebé religiosa, com diria el cantant. O potser podria ser inclosa com a activitat de risc, entre l'àmplia oferta d'esports d'aventura que es poden practicar. Si això fos esport olimpic Figueres tendria multituds d'esquiadors, practicants de l'eslàlom i seria posseïdora de multiples medalles. Efectivament, en els últims temps les actituds incíviques d'uns quants, fa que cada cop sigui més difícil caminar tranquil lament pels carrers de Figueres, sense veure's obligat a superar algunes proves de destresa i habilitat, necessàries per aconseguir superar els múltiples obstacles que ens surten al pas. Però potser la prova que supera tot, seria la d'haver d'intentar no trepitjar un dels tants excrements de gossos que invandeixan la nostra ciutat. Qui no ha experimentat alguna vegada l'agradable i excitant sensació quan un d'aquests excrements és trepitjat per la sola de la sabata? . Efectivament, estem davant l'actitud d'uns quants incívics propietaris de mascotes canines a les que no dubtem volen i tenen cura. Aquests ciutadans acostumen a passejar els seus gossos pels carrers de Figueres amb l'únic fi que aquests deixin les seves deposicions sobre voreres i fins i tot en parcs infantils. Alguns ho fan a plena llum del dia, sense amagar-se de ningú. Altres, potser més tímids, busquen la clandestinitat que els proporciona la nocturnitat i ho fan en llocs amb poca il-luminació. Un tret comú en els dos tipus de "ciutadans" esmentats anteriorment, és que aquests sempre busquen llocs allunyats de les seves residències, és a dir, mai deixarien la deposició de el seu gos prop de casa seva, cosa que els honora però resulta vastant molest per als demes conciutadans. En definitiva, estem davant l'actitud incívica d'uns quants, que a més de suposar en alguns casos, una situació d'allò més desagradable, podria convertir-se en una qüestió de salut pública si no se li posa fre. És important saber que la matèria fecal que es deixa a la via pública acaba eixugant-se i transformant-se en pols, el qual embruta no només l'aire, sinó també dipòsits d'aigua i aliments. Segons la Facultat de Medicina Veterinària, un exemplar caní de mida mitjana evacua diàriament 600 grams d'excrement de mitjana, el que significa 18 quilos al mes. Aquesta xifra és alarmant si considerem que per aquesta raó no hi ha àrees verdes lliures de paràsits, que es transmeten als nens / es.i a les persones grans. Davant el greu problema d'higiene que suposa i el gran cost econòmic que es genera, en haver de recollir aquestes deposicions, en moltes ciutats s'han instal lat una mena piles denominades "pipican". També s'han instal lat unes papereres en les quals es va expedir una mena de bossetes i on el propietari de la mascota diposita les deposicions d'aquesta, per a continuació introduir-la en aquesta paperera En qualsevol cas, la solució sempre passaria per que cada propietari fora prou civic es responsabilitzes del seu animal (que recordem són irracionals) i recollís els excrements, utilitzant una bossa de plàstic o similar, que podria introduir a l'interior de qualsevol contenidor proper, passa també, per sancionar en conseqüència als amos aplicant les Ordenances vigents, i es sancionin fortament Tambe s’ha de.millorant el control de les brigades de neteja, per veure si fan a decuadamente la seva comesa, cosa aquesta que molts ciutadans celebrariam enormement ...
Això, naturalment, és el reflex d'una educació que es preocupa poc d'inculcar des de la infantesa determinats valors, actituds i comportaments que, portats a la pràctica, farien possible una major i millor convivència, però així estem i així comprovem com l'amor per els animals del que molts solen fer gala no es correspon, en absolut, amb la neteja i fins i tot amb el bon gust. Una llàstima ...!

Escrito por un periodista nada sospechoso de ser de izquierda. Anson

Todo este jarrapellejos del espionaje en la Comunidad y en el Ayuntamiento madrileños ha dejado al descubierto el fondo albañal de la política en la capital de España: las contratas públicas. Primero se exprime a los madrileños con unos impuestos casi confiscatorios. Después unos listos organizan empresas recentales y, a través de sus influencias con los altos cargos, consiguen suculentas contratas y beneficios galopantes. Los madrileños, en fin, esquilmados y los listos, forrados. A veces esos listos tienen, incluso, relaciones societarias o familiares con los altos cargos y entonces la corrupción se hace evidente. Parece claro, en todo caso, por ejemplo, que a Ignacio González se le espió no por razones políticas, sino porque no beneficiaba con las contratas a quienes le espiaban.Todo muy sucio. Todo muy asqueroso. Todo muy impropio de una mujer tan escrupulosa como siempre ha sido Esperanza Aguirre. Si sale con bien, como es de esperar, del acoso político del espionaje y de las tarascadas de Rajoy y Gallardón, lo primero que tiene que hacer la presidenta es llamar a capítulo a sus altos cargos e impedir que se continúe con el juego de las contratas públicas. La higiene de la Comunidad así lo exige. No se puede predicar y luego lavarse las manos de lo que está ocurriendo con el dinero de todos, de la misma manera que no se puede cantar la sociedad de libre mercado y luego despilfarrar, entre pitos y flautas, 50.000 millones de pesetas, terreno incluido, en el Teatro del Canal, con un gasto futuro de explotación diez veces superior a lo que costaría en manos de la iniciativa privada.Hay que averiguar, en fin, si el espionaje ha sido una reprobable práctica con fines políticos o, sencillamente, una fórmula de coacción para conseguir contratas públicas. En cualquiera de los dos casos, Rajoy no puede esconder la cabeza como el avestruz sino que deberá depurar responsabilidades.http://www.elimparcial.es//agurirre-contratas-espionaje-32039.html