Este año llueven buenas ideas por los “buzones de entrada” para conseguir, por fin, un Belén completamente optimizado y adaptado a los tiempos que corren. O sea, con unas simples medidas lógicas os podéis ahorrar un buen dinero a la hora de montar el Belén. Es cuestión de ser prácticos:
Pastores.- Para nadie es un secreto que en todos los belenes hay más pastores que ovejas, parece absurdo, pero siempre ha sido así. Por supuesto lo que hay que hacer es deshacerse de todos menos uno. Se instalan pastores eléctricos (cercas electrificadas) con el fin de controlar a las ovejas y, una vez instalados, conviene ir pensando en eliminar el último pastor y sustituirlo por un perro con experiencia.
Personajes gremiales.- Es sorprendente la cantidad de artesanos que puede haber en un belén: el herrero, el panadero, el de la leña, el carpintero (haciendo una desleal competencia a San José que se ha cogido baja paternal), el tendero,… y sin embargo es, también sorprendente ver los pocos clientes que hay. La mejor decisión es despedir a todos los artesanos (es duro, en tiempos de crisis no hay más remedio). En su lugar contratad a un chino, que en un pequeño comercio fabricará y venderá todos los objetos que vendían los artesanos.
Posadero.- El chino se hará cargo también de la posada. Además, como sabeis, han habido quejas de atención al cliente (precisamente por parte de José y María). La posada podría funcionar con el sistema de cama caliente.
Lavanderas.- Que manía tienen en los belenes con lavar la ropa, con lo fría que debe estar el agua con tanta nieve. Conviene suprimir los trabajos de lavanderas, que además siempre son ocupados por mujeres. Que uno se lave su ropa en los ratos libres y así se potencia la equiparación de sexos en cuestión de tareas domésticas.
Ángel anunciador.- Si se suprimen los pastores no tiene sentido la figura de un ángel anunciador. Se puede sustituir perfectamente por un anuncio luminoso en el que, además, se pueden anunciar las ofertas del chino.
Castillo de Herodes.- A Herodes hay que mantenerlo en su puesto. No es que haga mucho, pero manda, y no es cuestión de ponerse a despedir directivos.
Soldados.- Conviene quedarse con dos por razones de seguridad, (que bastante calentita está la zona) pero en vez de tenerlos en nómina se externaliza el servicio. Se contratan por medio de “Prosegur Castillos” para que presten servicio como guardas de seguridad. Y así se ahorra en costes fijos y se gana en flexibilidad.
Paseantes varios.- Es sorprendente ver la cantidad de personajes que abundan en un Belén sin hacer nada; absolutamente nada. Todos despedidos. Eso es algo que teníamos que haber hecho hace tiempo, sobre todo con ese que está siempre escaqueado cagando.
Paseantes con obsequios.- Obsérvese que hay otro grupo de paseantes, algo menos ociosos, pero no mucho más productivos, que se dirigen hacia el portal con la más variada cantidad de objetos. Uno con una gallina, otro con una oveja, otro con una cesta, otro con un hatillo (¿qué llevará el misterioso personaje en el hatillo?). Puesto que todos tienen el mismo destino, se organiza un servicio de logística para rentabilizar el proceso. Por tanto, se despiden a todos los paseantes menos uno para que, con ayuda de un animal de carga, cada dos o tres días recoja las viandas y las acerque al portal.
Reyes Magos.- Por supuesto con un solo rey es más que suficiente para llevar el oro, el incienso y la mirra. Eliminamos dos reyes, dos camellos y los pajes. Lo mejor es quedarse con el rey negro para no ser acusados de racistas. Además es probable que quiera trabajar sin que le demos de alta. Hay que estudiar también la posibilidad de dejar tan solo el incienso y vender el oro y la mirra a otra compañía. Siempre es bueno reducir al máximo el asunto de los regalos de empresa. Por otra parte, si poneis a los Reyes (o al Rey) avanzando un poquito cada día, al menos hacedlo desde la cocina porque veintitantos días viendo a los Reyes acercarse… es que le quitais al niño toda la sorpresa.
Mula y Buey.- La única función de estos animales es dar calor. Esta función la desempeña perfectamente una hoguera, y el gasto es mucho menor. El mejor de los animales lo ponemos a trabajar en el servicio de logística de reparto citado anteriormente.
San José y la Virgen María.- Está más que demostrado que el trabajo que hacen ambos en el portal puede ser desempeñado por una sola persona y así evitamos dos bajas de maternidad/paternidad. Por razones de paridad, obviamente, hay que quedarse con la Virgen María y, lamentablemente (con lo que había tragado el hombre en esta empresa), tendremos que despedir a San José.
El niño Jesús.- A pesar de su juventud tiene mucho potencial (y además parece ser que su padre es un pez gordo). Le mantenemos como becario con un sueldo de mierda hasta que demuestre su valía.
El Belén queda pues de la siguiente forma: Un pastor, con ovejas en un cercado, un chino con un comercio/posada de 24 horas, Herodes y dos guardas subcontratados, un paseante, contratado mediante una ETT, con la mula (o el buey) haciendo repartos, el rey negro (a ser posible ilegal), la virgen y el niño.
Y así tendremos un Belén completamente optimizado y mucho más realista. Como la vida misma.
Os dejo hasta el 2010. Que seáis felices.

Dos años de govierno,el futuro y la gente como eje de nuestra accion

Viernes llego a la cúpula del Museo Dalí donde el teniente de alcalde, Pere Casellas, ha convocado un grupo de invitados para escuchar la conferencia de balance de los dos últimos años, desde que el PSC se incorporó al gobierno de Santi Vila. El acto fue impecable. Una vez sentadas las cerca de 300 personas que quisimos dedicar un rato de nuestro noche a la política figuerense, en el espacio probablemente con más fuerza simbólica de la ciudad, un ingenioso resumen audiovisual de 4 minutos nos permitió recorrer visualmente los dos años de recorrido del gobierno municipal tripartito. Y entonces Pedro salió a la escena. Tranquilo pero apasionado, distendido pero profundo, justificó el título de la conferencia, "Dos años de gobierno, el futuro de Figueres y su gente como eje de nuestra acción", a partir de la necesidad de tener que pensar, colectivamente, en nuestro futuro. Por la coincidencia con su reciente paternidad lo quiso asociar, de hecho, el futuro de los hijos de los figuerenses, a los que toda la sociedad debemos dedicar nuestros esfuerzos para crear una ciudad en la que nuestros jóvenes puedan tener un futuro compatible con las sus aspiraciones vitales y profesionales. Para mí es quizá esta la frase clave de su parlamento. Figueres tiene futuro si garantizamos un escenario atractivo para unos figuerenses que seremos de primera división. Repasó a fondo los éxitos del gobierno, centrando su lupa especialmente en el mundo de la cultura, de la que ha sido cómplice permanente. De hecho, desveló en público la frase que me dijo el mismo día que tomé posesión de la cartera de Cultura en el consistorio: tienes que revolucionó la cultura figuerense, la cultura debe ser uno de los motores económicos de la ciudad. En eso estamos, y creo que la CCC está siendo una buena oportunidad para cambiar muchas cosas que ya no tienen marcha atrás. Pedro habló también de la responsabilidad, concepto del que me atrevería decir que es un obseso. A menudo, en nuestras conversaciones-algunas tormentosas-, el punto final va precedido de esta frase. Enemigo del rifirrafe infantil (de la que, creedme, podríamos tener episodios cada semana), la responsabilidad con los proyectos va por encima del resto. De hecho en Pere Casellas no tiene mucho secreto. Actúa tal como es, y los que más lo conocemos a menudo nos burlamos un poco por lo que tiene de previsible. Es un hombre casado y con dos hijos. En consecuencia, da importancia al núcleo familiar, la estabilidad y el compromiso a largo plazo. Es un joven abogado, y por tanto le interesa el rigor y el cumplimiento de las leyes y los acuerdos, pero tiene el punto de defender duramente una sociedad que debe ser justa para garantizar igualdad de oportunidades a todos. Y es un emprendedor, que ha creado de la nada un despacho de abogados con sede en Barcelona y Figueres. O sea, que tiene capacidad de gestionar una empresa como muchas de las que caracterizan nuestro Empordà, y que sabe que mantener una nómina de trabajadores, una cartera de clientes y por tanto el negocio, en los tiempos que corren, cuesta esfuerzos y energías . Si le hablas de modernidad y excelencia y burbujas de color se le escapa la risa por lo bajo. La conferencia de Pere, a mi entender, sirvió también para mostrar que los socialistas figuerenses perdimos las últimas elecciones, efectivamente, y ya no lo volveremos a decir. Pero que nadie se engañe, el PSC, el partido más votado en todas (menos una) las elecciones figuerenses los últimos veinte años, tiene campo para correr en el escenario municipal de Figueres.
Fuente Ciro Llueca

MUNICIPALISMO

Porqué el Municipio debe cumplir un rol de suma importancia en la superposición de competencias?

¿Por qué el municipio actualmente suma a sus obligaciones clásicas el nuevo rol de liderazgo de la comunidad? ¿Por qué de administrador pasivo, preocupado solamente por recaudar tasas y mantener limpias las calles y las plazas, la alcaldía pasa a convertirse en un animador principal en el escenario del poder y del desarrollo local? ¿A qué se debe que ahora también sea orientador y planificador de inquietudes para el crecimiento, promotor del desarrollo local y facilitador de las iniciativas para el progreso? ¿Por qué un sector mayoritario de la ciudadanía cree que una parte sustancial de sus demandas por una mejor calidad de vida pueden ser gestionadas desde el nivel municipal? ¿Por qué el ciudadano espera que el municipio sea capaz de formular y dirigir políticas? ¿Cuál es la razón de este cambio profundo de expectativas de la gente en cuanto a su relación con el Estado? ¿A qué se debe que los ciudadanos crean que los alcaldes pueden encarnar sus preocupaciones y anhelos, de impulsar sus proyectos, de resolver sus problemas? ¿Por qué tiene particular vigencia e importancia la discusión sobre el rol del municipio y su participación en una estrategia de desarrollo local, si son temas que siempre estuvieron presentes en la realidad local? ¿Cuál es la explicación de este giro?
Como producto de la continuidad del sistema democrático, las ciudades cuentan hoy con una ciudadanía más madura que espera mejores y más políticas sociales de los gobiernos locales. Así, mientras desconfía de las soluciones provenientes de la órbita nacional advierte que sus demandas globales tienen más posibilidades de ser satisfechas a través de la gestión municipal, ámbito donde además puede participar en la resolución de las mismas. Esto es la gestión de proximidad.
Los ciudadanos son cada día más escépticos en cuanto al potencial de soluciones adecuadas provenientes de la "política nacional". Por tanto, al cambiar el horizonte político del ciudadano, la relación entre gobernantes y gobernados empieza a intensificarse en espacios políticos menores como el municipio. Los intereses y las demandas, así como los contenidos efectivos de la ciudadanía -no sólo en cuantos derechos políticos sino en su sentido de pertenencia aun cuerpo social- se expresan con particular vigor a nivel municipal.
La sociedad está buscando de manera activa un nuevo tipo de liderazgo, nuevos dirigentes creíbles. El ciudadano ya no demanda líderes carismáticos, imbuidos de atributos providenciales, capaces de despertar adhesiones emocionales. La sociedad pide hoy administradores y organizadores, capaces de innovar, de cohesionar, de dialogar con todos los efectivos sociales para crear estructuras acordes con las nuevas expectativas y realidades. La sociedad demanda políticos capaces de formar equipos técnicos y resolver problemas puntuales dentro de una visión estratégica. En fin, a la gente ya no le interesa el diálogo ensordecedor del acto público, busca dirigentes que lo escuchen a él o que lo den una oportunidad para el diálogo real. Quieren una gestión de proximidad, directa y efectiva.
Pero quizá el disparador o el punto de inflexión de esta suerte de revalorización de la política a nivel local, que a su vez potencia y orienta la maduración política del ciudadano, esté íntimamente ligada a cambios en el contexto económico-social. Más precisamente, a los dramáticos efectos sociales del modelo de gestión económica liberal y transformaciones macroeconómicas neocons de la escuela de Chicago; en particular, la apertura externa, la desregulación de todos los mercados y el proceso de integración europea, que modificaron de la noche a la mañana el marco económico y social mundial.
Las secuelas de la apertura y la desregulación (cierre de fábricas, desocupación, cambios en la estructura productiva de las economías regionales) han provocado un cambio de dirección en las preocupaciones y demandas de la gente, dominada por una fuerte sensación de incertidumbre y desprotección. Trabajo era (y es) la demanda más común que comenzaron a recibir los alcaldes de parte de los vecinos después que España se sumergiera en la economía globalizada y la riqueza nacional se concentrara en una dimensión no prevista.
Ante el acierto de políticas sociales simultáneas a las medidas económicas adoptadas, la debilidad de la economía liberal, coloca casi automáticamente a los municipios ante la necesidad de buscar alternativas propias para reconstruir la red productiva local y generar empleo.
La historia progresa por el lado de los incentivos negativos. Pone al municipio en el centro de la escena, pero al margen de una estrategia nacional capaz de fortalecer la capacidad de respuestas a las demandas ciudadanas. Pero para hacer gala de su gran preocupación, los gobiernos, tanto central como autonómicos tendrían de aportar la financiación necesaria a las ya de por si pobres arcas de los municipios, que lejos de haber mejorado con el tiempo han caído al mismo ritmo que asumían competencias, las financiaban y se hacia mas patente la dura crisis que padece el país. Pero también los ciudadanos hemos de asumir nuestra parte y saber que los impuestos deberán estar acordes con los servicios sociales que se reclamaran.

TOT-HOM VOL TOCAR CUIXA

Per molt poc elegant que sembli l’enunciat, la frase és rigorosament certa. I és que fa pocs dies ha transcendit que un treballador de l’Ajuntament de Vilafant ha denunciat en el Jutjat Social de Figueres a la seva empresa, per què no li van donar un pernil, l’aguinaldo, per Nadal, i a la resta dels treballadors sí. Denuncia, segons he llegit, per discriminació i, sense entendre massa de lleis, penso de què tindria raó si és cert que a tothom se li va donar excepte a ell.
Bé, tenim a un treballador que denuncia per discriminació pernilera, i segurament d’algun altre tipus perquè les coses no surten soles com els bolets, una alcaldessa que diu que és un error, un altre que xiula mirant a un altre costat i només ens falta el rector i la Guàrdia Civil mirant-s’ho abans de començar a fer la partida en el cafè del poble. Tot plegat, sona més aviat al blanc i negre franquista dels quaranta i cinquanta; un guió de Berlanga.
Si un treballador considera que se l’ha discriminat, amb un pernil o una altra cosa, fa bé de denunciar-ho perquè està en el seu dret. Ara però, la idea de què un Ajuntament faci aguinaldo, que al capdavall és un obsequi, no sembla que acabi d’ajustar-se a l’objectiu que ha de perseguir una administració pública, i encara més si es tracta d’una local; diria que és un error arriscat. Bàsicament per què una administració es sustenta amb els diners dels contribuents i d’altres administracions (les quals els han obtingut dels mateixos contribuents) i aquests diners han de ser destinats a altres coses excepte obsequis, i en segon lloc perquè donar obsequis des de la cosa pública pot tendir a situacions i confusions de les que després hom pot sentir-se incòmode. Una altra cosa és l’empresa privada, la qual amb els seus diners pot fer el que vulgui mentre no vulneri la llei. Si un Ajuntament dóna obsequis als treballadors caldria estendre-ho a tots els veïns, per lògica i perquè en part ja l’han pagat.
Hi ha qui diu, també, de què la Justícia té temes més importants. Bé, la Justícia tracta allò que és susceptible de vulnerar la llei, més bé o menys però aquesta és la seva funció, amb independència del que parlem, inclosos pernils; i vist per sobre, hom diria que a l’Ajuntament de Vilafant tothom ha tocat ciuxa, de pernil, menys un, i com deia Joan Capri, “aquí, o juguem tots o trenquem les cartes”.

BENVINGUT MISTER CANET

Una de les coses que més ha de vigilar un càrrec públic, i més quan una mateixa persona gaudeix de més d’un de càrrec públic, és no acabar essent deslleial a una de les seves cares polítiques perquè sinó, el més útil per la seva imatge i pel territori que li ha confiat una responsabilitat, és que ho deixi còrrer i ho posi en mans d’una altra persona. Sinó, es corre el risc de quedar en evidència davant la ciutadania, i el pitjor de tot confondre-la sobre què fa, on ho fa i perquè ho fa; tot això en el benentès que la mateixa persona ho sàpiga.
Per això, sorprèn i decep veure com el Diputat i regidor Francesc Canet dóna més importància al seu escó a Madrid que a la cadira de Figueres; a tot arreu és oposició, però a Madrid deu tenir butaca forrada i aquí només cadira de balca, ja tenia raó, ja, el President del seu partit a Figueres en un article recent; si no és així, no s’entèn la polèmica que tot solet s’ha creat amb el Poliesports de Vilafant i el que, amb excessiva elegància, el govern figuerenc ha titllat com exercici de deslleialtat. És arriscat practicar la vella teoria del “Joan Palom” (je me le guise i je me le com).
La veritat és que tot plegat recorda molt aquella pel·lícula de Berlanga, Benvingut Mister Marshall, amb un alarmant paral·lelisme entre Pepe Ysbert, gran còmic espanyol, i Francesc Canet, que sense voluntat de fer riure en fa; fins i tot podem trobar certa semblança entre les seves veus com trencades, aspres, rocalloses. En aquella pel·lícula, tothom espera a Mister Marshall perquè deixi anar sacs de diners en un poble petit, aquí Canet fa de Marshall atribuint-se un paper que, molt probablement, no té. Al final, com a la pel·lícula, Marshall passarà de llarg deixant-nos amb el dubte de qui era en realitat.

Mirant cap a una altra banda

Resulta bastant reprovable, quan es tenen problemes i fins i tot sabent que n'hi ha i greus, mirem cap a una altra banda o bé obviar aquests perquè estan lluny del centre de la ciutat i no fan molt soroll. ¡Si estan enllà ¡... Ningú, s'ha preocupat per resoldre el que un dia, no molt llunyà podrà ser una desgràcia. No és que no ho sàpiguen, no, és que no tenen cap voluntat política per enfrontar-se a ells. Però sàpiguen tant el responsable de Seguretat Ciutadana com el més alt responsable de la ciutat Sr Alcalde que, si un dia passa una desgràcia per problemes ètnics a Figueres, vostès dos seran els responsables polítics, per ser conscients d'els problemes, des de fa dos anys i no haver posat remei algun. No vasta amb dir, cal fer. Aviat, més que tard, es produirà un enfrontament i per llavors serà massa tard, per aplicar tots els remeis urgents que es plantegin. Quan vostès, que són sabedors des de fa dos anys (i hi ha documentació que ho acredita) d'aquests problemes, deu ser ara quan han de posar remei i no després, perquè seria tant com posar draps calents on no té solució. Vostès i només vostès seran responsables davant la ciutadania, l'opinió pública i davant la seva pròpia consciència, per mirar cap a una altra banda i per pensar que el que passa al nord no molesta al sud i que allà se les apanyen ells sols, mentre que el centre no visqui i vegi el problema real que hi ha, encara que sigui conscient que el problema existeix. Ulls que no veuen ...cor que no sent

BENEDETTI EN EL CORAZON SIEMPRE

CHAU NUMERO TRES

Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres.
Sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro.
Te dejo frente al mar
descifrándote sola
sin mi pregunta a ciegas
sin mi respuesta rota.
Te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas
sin mis inmadureces
sin mi veteranía.
Pero tampoco creas
a pie juntillas todo
no creas nunca creas
este falso abandono.
Estaré donde menos
lo esperes
por ejemplo
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos.
Estaré en un lejano
horizonte sin horas
en la huella del tacto
en tu sombra y mi sombra.
Estaré repartido
en cuatro o cinco pibes
de esos que vos mirás
y enseguida te siguen.
Y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirándote.

Diferencias en los matices

Es importante hacer antes una distinción histórica clara sobre las diferencias fundamentales de políticas de gobierno español en el marco económico-social actual. Felipe González tuvo que llevar a cabo una amplia reconversión industrial, además de otras medidas comprometidas, que situó a España en la senda del progreso acercándola efectivamente a la Europa moderna. En cambio el gobierno popular de José Maria Aznar vivió una etapa económica favorable,favorecio y elevó a la máxima potencia el sector de la construcción urbanística propiciando su descontrol, propició la creación de empleo en sectores circundantes, además de una política laboral que genero millones de contratos laborales precarios, principalmente para jóvenes. Ese fue el gran milagro económico basado en politicas liberalizadoras del mercado. Esta políticas económicas basadas en la idea liberal de que la economía de mercado libre genera mas prosperidad general que un mercado asesorado o controlado por el Estado,y que el aumento racional de impuestos, el gasto publico y la deuda publica, van a generar un efecto inflacionario, con cierre de empresas y desempleo, por lo cual ellos proponen recetas liberales, que impulsa la reducciónde la presencia del Estado en el control economico,la reducción impositiva y del gasto publico-social, con medidas anulatorias de los derechos sociales-laborales, además de mayores libertades arancelarias, libertades de inversión privada, el libre flujo de capitales y libre comercio internacional. En cambio, las políticas económicas progresistas proponen un mercado relativamente regulado por el Estado, el cual permita inversión económica, empleo y superávit publico, a la vez que bienestar y equidad social, corrigendo a las naturales contradicciones del mercado libre, con medidas reguladoras que permitan una inversión privada responsable, mediante una tasa de impuestos racionales en el marco de un equilibrio fiscal publico, acompañado de un gasto publico-social adecuado y necesario que permita un estado de bienestar social, con derechos sociales garantízados. Debo hacer una consideración con respecto a la actual crisis económica que enfrenta el actual gobierno socialista español de José Luis Rodríguez Zapatero. Las políticas del gobierno español de reactivación económica-social (Plan EEEE- Plan Español de Estimulo de Economía y Empleo) son necesarias y aplaudibles. Además es una crisis que Europa ha tenido por su interdependencia comercial con EE.UU. que es el origen de la actual gran crisis financiera. La crisis financiera fue originada en EE.UU. y afecto a Europa por razón de la interdependencia financiera y comercial.
España además tuvo otros factores de afectación con la crisis financiera, al reventar la burbuja inmobiliaria (con años de gran apoyo y promocion del PP en la especulación inmobiliaria), que afecto al sector construcción- urbanístico, con afectación de otros sectores como transporte de mercaderías y sector agropecuario, afectando así a otros sectores comercial, servicios, hostelería, empresas, autónomos, profesionales, pymes, etc. No obstante con los miles de millones de euros del gobierno español para estimular la economía y empleo, se prevé una remonte de la crisis entre mediados de 2010 en adelante. Veremos realmente los resultados entre el 2009 y el 2010 . Pienso que España, como Europa, ha de remontar esta crisis en un plazo definido. Es cierto que todavía no se ha logrado completar todas las medidas en planes, sin embargo de ser implementadas rapidamente pueden contribuir a remontar la crisis económica actual, al decir del presidente demócrata norteamericano Barck Obama. Tampoco es que sea un milagro económico que antes no se haya logrado en amplia superación en toda la sociedad, mas dependerá siempre de la voluntad de todos y todas, el gobierno (y la oposición), la administración publica y comunidades, empresarios y trabajadores, profesionales y autónomo, familias, ciudadanos e inmigrantes, empresas, corporaciones y pymes. Solo así se obtendrá a la remontada prevista hasta volver a un ciclo de crecimiento económico, superávit publico y bienestar social.

L'arquitectura, com a motor de l'economia actual en una societat mes tecnologica

Com es pot transformar el coneixement urbà i arquitectònic de Figueres i Catalunya per participar de forma activa en la societat actual? Poden l'arquitectura i l'urbanisme ser un nou motor de l'economia? L'èxit de les Olimpíades de 1992 no només va ser l'èxit dels seus esportistes. També va ser l'èxit d'una ciutat que tenia un model urbà que exportar. Aquest model es va nodrir, de coneixement i projectes locals, i de forma ocasional d'referents internacionals. Per a les noves generacions, que cada vegada que actuen a l'exterior són part d'una marca anteriorment creada i que alguns tractem de reforçar i actualitzar constantment Avui en dia, en l'àmbit local la situació és totalment diferent. Els polítics i els qui dirigeixen l'arquitectura i l’urbanisme local han de decidi, com nodrirse mes de nous coneixements i renovar el seu compromís amb els professionals locals, i no confiar tant en les franquícies arquitectòniques com a manera, ja no de generar coneixement, sinó d'atraure turistes. Assistim a un procés de deslocalització arquitectònica, ja que la importació de franquícies no genera nova economia, ni coneixement propi. No es pot exportar Ghery, Rogers o Nouvel, perquè altres ciutats ja ho han comprat abans. Arquitectes francesos i holandesos que avui exporten aquí els seus serveis van ser en el seu dia recolzats per una estregia predefinida pels seus governs. Així mateix els models urbans és clau per a les empreses de productes de disseny associades a la construcció de la ciutat (mobiliari, element de disseny, enginyeries, etcètera), que sempre acompanyen les firmes d'arquitectura que representen un model. La nostre economia depèn de la imatge que transmet la ciutat. Proposo, per tant, que el suport a l'arquitectura local de qualitat en projectes emblemàtics de la ciutat sigui una qüestió clau per a la projecció cultural, social i econòmica de Figueres Respecte a l'educació, gran part de l'èxit americà en el món en les últimes dècades ha tingut a veure amb la filiació intel lectual de desenes de dirigents socials i econòmics per haver estudiat allà. Aquesta qüestió també afecta a l'arquitectura i l'urbanisme. A la Xina, Corea i altres països asiàtics aquesta influència és evident. Tanmateix, un cop construïdes unes ciutats i unes infraestructures d'influència americana, en els darrers anys assistim a un pelegrinatge a Barcelona i altres ciutats europees de dirigents polítics i empresaris a la recerca de qualificar les seves ciutats, que en molts casos estan sense identitat. La qüestió és: ¿es podria invertir aquesta situació si els dirigents (arquitectes, urbanistes, etcètera) estudiessin a Catalunya o haguessin tingut una formació superior a la ciutat més propera com Girona, Tarragona o Lleida? Per descomptat que sí. Des del meu punt de vista, caldria fer un esforç especial per atreure estudiants d'aquests països a Catalunya per realitzar estudis de màster i postgrau. Però l'educació, tot i ser important, no és suficient. La recerca sempre es realitza al voltant de les matèries que són claus per a l'economia per tal de manifestar i exercir un lideratge. Per això cal crear centres específics al respecte. Perquè la investigació no és educació. La recerca genera un altre tipus de relacions i d'economies al voltant d'ella. Investigar no és la fase final de l'educació, sinó que necessita una actitud diferent, un entorn diferent, socis diferents i un propòsit diferent. Des del meu punt de vista, no només cal construir bé (que cal fer-ho) i no només s'ha de pensar a curt termini. Qüestions com l’habitatge social, la relació entre ciutat i natura, i la ciutat descentralitzada i àmplia, claus del nostre temps, no tenen un cos en el qual basar-se, per això cal crear mitjançant la recerca.
Avui la investigació ja no només és pública, sinó que empreses, institucions i grups socials assumeixen aquest paper com a posicionament cultural, tecnològic i científic, realitzant una tasca clau per al desenvolupament d'un país i s’els a de donar suport. Per això, a Catalunya i Figueres s'han d'impulsar i reforçar en la investigació al voltant d'un coneixement clau per a la seva futura economia, com és l'arquitectura ,la ciutat, i l'ordenació del territoriQuan assistim a un procés de deslocalització, pròpia de l'era industrial, proposo el desenvolupament d'una estratègia que doni valor afexit al saber fer local al voltant de la construcció de la ciutat i del territori, el foment de l'educació i la implantació d'una política d'investigació per a impulsar l'arquitectura com un motor local de l'economia en la societat del coneixement i tecnologica. Pensar local i actuar global. --

Veus per l'igualtat

Veig decebut, que encara hi ha molts estereotips femenins que trencar, moltes barreres que traspassar. Per descomptat que homes i dones som diferents, de fet tot el món és diferent de tot el món, idependentment del sexe, però la diferència és un valor afegir, mai un demèrit, i encara menys amb consideracions d’inferioritat. No és cap solució la discriminació positiva, i fent les coses bé no caldria, si no es qüestionés la seva capacitat, la seva formació o el seu dret a rebre el mateix salari que un home per fer la mateixa feina.
Si es llegeixen les dades des d'una perspectiva de gènere, les conclusions són positives per a les dones. Elles són majoria tant de grau com de postgrau, es graduen més, aconsegueixen més beques del MEC que nosaltres i la seva taxa d'abandonament d'estudis és inferior, a més tenen càrregues i circumstàncies de les que els homes no en tenim coneixement, i poso per exemple la maternitat i la implicació física i emocional que això comporta; per molt que l’home col·labori, la part més feixuga és la femenina.
Penso que gran part de la culpa l’ha tingut l'educació, l’anterior a la que reben avui els nostres fills; una educació sexista i que posave etiquetes pel sol fet de tenir una tendència o una altra. Probablement una educació en llibertat i en valors sigui la més adequada perquè tot això quedi enrere, tot i que és difícil preveure-ho amb unes poques generacions i la màxima garantia de acabar amb aquesta tendència sexista és anar anul·lant els “tics” que les defineix i aconseguir per part de tots que la igualtat sigui concebuda com un valor i no com a una imposició. L’educació és la clau, com també ho és l’exemple que es pugui donar als joves, no és acceptable actituds masclistes i degradants per a la dona sota cap concepte però és molt preocupant quan es tracta de gent jove que, teòricament, ha tingut prou informació per no actuar d’aquesta manera. Les dades de violència de gènere dóna una idea dels trams d’edat en què tenen lloc aquests reprobables actes; encara l’educació ha de recòrrer força camí i, sense cap gènere de dubte, les administracions tenen un paper clau.
Només quan mirem a les dones com a iguals tant en el tracte diari com en l'afectiu i el laboral, només quan les mesurem per les seves capacitats i les valorem per ser iguals es trobara la mesura justa de convivència amb elles. En el context internacional recullen aquest compromís d’igualtat la Carta de les Nacions Unides, la Declaració Universal dels Drets Humans i la Convenció de les Nacions Unides sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones. A Espanya l'aprovació de la Llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes que va propulsar el goven socialista reflecteix la voluntat de crear el marc normatiu adequat i favorable per seguir avançant cap a una societat més justa, democràtica i igualitaria; és un pas endavant, que caldrà refermar amb d’altres. L’Ajuntament de Figueres, sense anar més lluny, ha tingut l’encert de crear una regidoria de la dona, dirigida per Núria Navarro; una iniciativa de la que es notaran els resultats en poc temps. Les coses han evolucionat molt, moltíssim, però crec que encara ens queda un llarg camí al davant fins que els estereotips femenins que tant de mal ens han fet durant dècades, entrin definitvament en procés d’extinció i puguem parlar, en pocs anys de plena igualtat amb el ple significat de la paraula i sense els eufemismes o el paternalisme que, involuntàriament, no deixa fer aquest camí tal i com caldria, però que resulta necessari fins que no haguem avançat més fermament i decidida en aquest sentit. I aquesta és una feina d’homes, dones i viceversa.

Ara és l'hora

Parlar de la necessitat d'una Nova Cultura de l'Aigua és parlar sobre el repte d'aquesta Nova Cultura de la Sostenibilitat que els temps exigeixen. I és, així mateix, parlar sobre la necessitat d'assumir un nou enfocament holístic i integrador de valors en matèria de gestió d'aigües. Sens dubte, la tradicional política hidràulica es queda avui curta per recollir les necessitats i inquietuds de la nostra societat i donar respostes adequades als reptes que es deriven del nou paradigma de la sostenibilitat. Conciliar l'aspiració a millorar el benestar de tots amb el reconeixement i respecte als límits de l'entorn natural, de manera que es garanteixi la seva conservació, exigeix no només un gir en els objectius d'aquesta política, sinó també un canvi en les escales de valor i en la cultura que impregnen la nostra societat. Potser, les fantàstiques societats occidentals d'avui en dia, puguin permetre l'opció de la fugida cap endavant, realimentat espirals d'insostenibilitat. Però això només és possible des de la immoralitat de sacrificar els drets de les generacions futures i augmentar les injustícies planetàries presents. La lluita contra la pobresa, l'eco-eficiència i la conservació dels nostres patrimonis de naturalesa són claus d'un repte de responsabilitat ètica que avui hem d'assumir. Des de la Nova Cultura de l'Aigua aquest compromís ètic passa per construir alternatives i exemples pràctics en els que les millores en la qualitat de vida, no només es demostrin compatibles, sinó que es basin en la recuperació i conservació dels nostres ecosistemes hídrics. En definitiva, es tracta de viure millor amb menys recursos, però de millor qualitat i repartits de manera més equitativa. Una de les claus està sens dubte en reconèixer i entendre que un riu és molt més que un canal de H2O, igual que avui entenem que un bosc és molt més que un magatzem de fusta. Entendre els valors socials, culturals i d'identitat, tant territorial com col lectiva, de rius, llacs i aiguamolls; conèixer la complexa piràmide de vida que alberguen; apreciar la importància dels equilibris i funcions del cicle hidrològic natural i els serveis que ens ofereixen; recuperar el sentit lúdic i el valor estètic de l'aigua, tant en la naturalesa com en els nostres entorns urbans, etc. Tot això, sense oblidar la necessitat de gestionar amb eficiència les utilitats econòmiques de l'aigua com a recurs productiu, conforma les claus d'aquesta Nova Cultura. Claus, en definitiva, d'un nou i necessari enfocament interdisciplinari. Un enfocament en el qual, més enllà d'assegurar un ús raonable, social, equitatiu i eficient de l'aigua com a recurs, es garanteixi també una gestió sostenible dels rius i ecosistemes aquàtics. Tot això des de la coherència i complexitat que representen les Conques Hidrogràfiques com a unitat de gestió natural de les aigües continentals. És ara quan amb la bonança d'un tardor-hivern plujós i de grans nevades en els cims de les conques, i que fan preveure un augment dels cabals hidrològics quan ens hem de posar mans a l'obra per tal que en propers anys de sequeres no haguem de posar remeis urgents i res eficaces per a pal liar la manca d'aigua

Esport d'alt risc a Figueres

Passejar a peu pels carrers de Figueres s'està convertint en tota una experiència única, gairebé religiosa, com diria el cantant. O potser podria ser inclosa com a activitat de risc, entre l'àmplia oferta d'esports d'aventura que es poden practicar. Si això fos esport olimpic Figueres tendria multituds d'esquiadors, practicants de l'eslàlom i seria posseïdora de multiples medalles. Efectivament, en els últims temps les actituds incíviques d'uns quants, fa que cada cop sigui més difícil caminar tranquil lament pels carrers de Figueres, sense veure's obligat a superar algunes proves de destresa i habilitat, necessàries per aconseguir superar els múltiples obstacles que ens surten al pas. Però potser la prova que supera tot, seria la d'haver d'intentar no trepitjar un dels tants excrements de gossos que invandeixan la nostra ciutat. Qui no ha experimentat alguna vegada l'agradable i excitant sensació quan un d'aquests excrements és trepitjat per la sola de la sabata? . Efectivament, estem davant l'actitud d'uns quants incívics propietaris de mascotes canines a les que no dubtem volen i tenen cura. Aquests ciutadans acostumen a passejar els seus gossos pels carrers de Figueres amb l'únic fi que aquests deixin les seves deposicions sobre voreres i fins i tot en parcs infantils. Alguns ho fan a plena llum del dia, sense amagar-se de ningú. Altres, potser més tímids, busquen la clandestinitat que els proporciona la nocturnitat i ho fan en llocs amb poca il-luminació. Un tret comú en els dos tipus de "ciutadans" esmentats anteriorment, és que aquests sempre busquen llocs allunyats de les seves residències, és a dir, mai deixarien la deposició de el seu gos prop de casa seva, cosa que els honora però resulta vastant molest per als demes conciutadans. En definitiva, estem davant l'actitud incívica d'uns quants, que a més de suposar en alguns casos, una situació d'allò més desagradable, podria convertir-se en una qüestió de salut pública si no se li posa fre. És important saber que la matèria fecal que es deixa a la via pública acaba eixugant-se i transformant-se en pols, el qual embruta no només l'aire, sinó també dipòsits d'aigua i aliments. Segons la Facultat de Medicina Veterinària, un exemplar caní de mida mitjana evacua diàriament 600 grams d'excrement de mitjana, el que significa 18 quilos al mes. Aquesta xifra és alarmant si considerem que per aquesta raó no hi ha àrees verdes lliures de paràsits, que es transmeten als nens / es.i a les persones grans. Davant el greu problema d'higiene que suposa i el gran cost econòmic que es genera, en haver de recollir aquestes deposicions, en moltes ciutats s'han instal lat una mena piles denominades "pipican". També s'han instal lat unes papereres en les quals es va expedir una mena de bossetes i on el propietari de la mascota diposita les deposicions d'aquesta, per a continuació introduir-la en aquesta paperera En qualsevol cas, la solució sempre passaria per que cada propietari fora prou civic es responsabilitzes del seu animal (que recordem són irracionals) i recollís els excrements, utilitzant una bossa de plàstic o similar, que podria introduir a l'interior de qualsevol contenidor proper, passa també, per sancionar en conseqüència als amos aplicant les Ordenances vigents, i es sancionin fortament Tambe s’ha de.millorant el control de les brigades de neteja, per veure si fan a decuadamente la seva comesa, cosa aquesta que molts ciutadans celebrariam enormement ...
Això, naturalment, és el reflex d'una educació que es preocupa poc d'inculcar des de la infantesa determinats valors, actituds i comportaments que, portats a la pràctica, farien possible una major i millor convivència, però així estem i així comprovem com l'amor per els animals del que molts solen fer gala no es correspon, en absolut, amb la neteja i fins i tot amb el bon gust. Una llàstima ...!

Escrito por un periodista nada sospechoso de ser de izquierda. Anson

Todo este jarrapellejos del espionaje en la Comunidad y en el Ayuntamiento madrileños ha dejado al descubierto el fondo albañal de la política en la capital de España: las contratas públicas. Primero se exprime a los madrileños con unos impuestos casi confiscatorios. Después unos listos organizan empresas recentales y, a través de sus influencias con los altos cargos, consiguen suculentas contratas y beneficios galopantes. Los madrileños, en fin, esquilmados y los listos, forrados. A veces esos listos tienen, incluso, relaciones societarias o familiares con los altos cargos y entonces la corrupción se hace evidente. Parece claro, en todo caso, por ejemplo, que a Ignacio González se le espió no por razones políticas, sino porque no beneficiaba con las contratas a quienes le espiaban.Todo muy sucio. Todo muy asqueroso. Todo muy impropio de una mujer tan escrupulosa como siempre ha sido Esperanza Aguirre. Si sale con bien, como es de esperar, del acoso político del espionaje y de las tarascadas de Rajoy y Gallardón, lo primero que tiene que hacer la presidenta es llamar a capítulo a sus altos cargos e impedir que se continúe con el juego de las contratas públicas. La higiene de la Comunidad así lo exige. No se puede predicar y luego lavarse las manos de lo que está ocurriendo con el dinero de todos, de la misma manera que no se puede cantar la sociedad de libre mercado y luego despilfarrar, entre pitos y flautas, 50.000 millones de pesetas, terreno incluido, en el Teatro del Canal, con un gasto futuro de explotación diez veces superior a lo que costaría en manos de la iniciativa privada.Hay que averiguar, en fin, si el espionaje ha sido una reprobable práctica con fines políticos o, sencillamente, una fórmula de coacción para conseguir contratas públicas. En cualquiera de los dos casos, Rajoy no puede esconder la cabeza como el avestruz sino que deberá depurar responsabilidades.http://www.elimparcial.es//agurirre-contratas-espionaje-32039.html

La memòria selectiva d’Europa

Sembla bastant hipòcrita la tenacitat amb què Europa procura evitar l'arribada d'immigrants africans i sud-americans, quan resulta que la situació dels nouvinguts és l’efecte patètic de les “correrias” colonials europees al llarg dels segles.

Després de saquejar Àfrica i Amèrica del Sud i Central, de desposseir aquests territoris de la seva cultura, dels seus recursos materials i humans i d’injectar als seus nadius la nostra febre perniciosa de consum, què farem els europeus? Encarar el nou mil·lenni des del nostre castell fortificat i compacte, pensant que en el seu interior tots serem feliços, mentre que a fora s’estén la fam i la desesperació?
Aquesta reflexió em recorda el conte d’ Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella” on se simbolitza la futilitat del príncep, quan decideix tancar-se en el seu palau per eludir els efectes de la pesta tot celebrant festes, però la mort hi acaba entrant igualment.
A Europa som rics gràcies, en bona mesura, a tot el que s’ha espoliat a l’Àfrica i a altres països colonitzats. Esperem tal vegada, que els africans afamats es quedin patint la misèria dels seus explotadors, mentre les societats europees gaudim d'alts estàndards de vida?
És tolerable que els qui els van robar, matar i violar centenàriament s’atreveixin a pontificar i a donar-los lliçons sobre moral internacional i drets humans? No recordem els espanyols, el benefici obtingut amb la sostracció de les diferents matèries primeres a les colònies de Mauritània, Guinea i part del protectorat del Marroc ? i aixo parlant de la historia mes recent.
No recorden els anglesos, les massacres de Kenya i les matances deRhodesia? No recorden els francesos, el que van robar a Dakar i a Costa d'Ivori?
No recorden els alemanys, els camps de concentració de Namíbia i tots els cranis obtinguts en el genocidi del 75% dels membres del poble Herero i que encara conserven al Museu de Medicina de Berlín?
No recorden els belgues, les grans atrocitats comeses al Congo?
No recorden els portuguesos, les seves excavacions depredadores a la recerca de l'or d'Angola i les seves caceres d'esclaus a Moçambic? No va ser la nostra avarícia permissiva i la nostra arrogància, la que va regar els diamants de Sierra Leona amb la sang de tants i tans nens innocents?
I ara, ens permetem el luxe de foragitar amb ira aquestes “pateras i cayucos” de desesperats que desembarquen en les costes i desllueixen les glamoroses platges mediterrànies, i de tancar i deportar els seus supervivents.
Si a Europa fóssim conseqüents amb les pròpies polítiques de drets humans hauríem d'acollir els immigrants amb els braços oberts i suplicar-los perdó de genolls,pel que vam fer, oferint-los compartir una mica del que ens vam emportar de les seves terres.
I el més curiós és que aquests abanderats de l'angoixa no demanen que se’ls torni el que els pertany de ple dret. Amb prou feines demanen les engrunes d'una almoina, poder vendre quincalla a les places, repartir diaris o netejar automòbils
I tot i així, no els volem!
Massa dolorós l'espectacle, massa trist que es mostrin els rostres foscos de les víctimes d’aquells excessos que van fer possible la nostra gran civilització actual.La nostra ceguesa és admirable, la nostra hipocresia criminal, la nostra baixesa formidable. Meditem doncs, tots llargament del que estem fent als inmigransNosaltres, creadors d'història, seríem més que estúpids si menypreiesim les seves cultures els seus coneixements.
Tot el poder de Roma no va impedir la seva caiguda a mans dels bàrbars famolencs de la Germania i de les tribus tàrtares.
Tota la majestuositat d'Anglaterra es va enfonsar sense atenuants, davant les masses hindús liderades per un homenet d'aparença insignificant i de cor immens.
Despertem del nostre somni maldestre i d'aquesta fantasia narcòtica a la que ens porta aquesta societat consumista i egoista El món rugeix desesperat al voltant nostre. Quant més temps podrem fingir no escoltar?
Europa desitja romandre tancada mentre que àmplies àrees saquejades d’Àfrica, de l'Amèrica Llatina i de l'Orient es dessagnen. Possiblement algun dia Europa obrirà el seu cor, les seves portes. No és possible acceptar que tanta bellesa en les arts i la cultura hagi sorgit de cors tan durs. Segurament aprendrem algun dia a tractar tots els éssers humans d’igual a igual, perquè si no és així, estarem acceptant els diferents genocidis esdevinguts al llarg de la història, com a fets normals. Els europeus tenim memòria selectiva, quan no recordem que vam ser nosaltres en diferents èpoques, i fins i tot actualment, els qui vam colonitzar i emigrar a Amèrica, Àfrica, Austràlia i part d'Àsia. Siguem doncs conseqüents i no menyspreem, tot allò del que nosaltres mateixos en part vam ser-ne creadors!

Obama ya manda en la casa Blanca

Sin comentarios poned vosotros vuestra imaginacion

Amnistia Internacional logra entrar por fin en Gaza

Cada día, cuando vamos nos sorprende por la magnitud de la destrucción. Tomamos fotos y películas de todo el mundo vamos, pero la magnitud de la devastación es imposible de capturar en cámara. Anteriormente ocupado los barrios se han aplanado en moonscapes. Otras grandes zonas que parecen haber sido afectadas por terremotos. No hay ninguna lente lo suficientemente amplia como para abarcar la enorme dimensión de la devastación. Huertas y la carretera se han batido por el ejército israelí y los tanques blindados D9 bulldozer, el cual a veces arrastrando arado-como ganchos, que arrancaron los caminos detrás de ellos - sólo un ejemplo de destrucción. Edificios sin valor aparente militares han sido destruidas en gran número. Las líneas de energía se han derribado, y el agua de alimentación hasta arrancado. Gaza, la infraestructura, ya muy debilitados por las anteriores oleadas de destrucción y los años de sanciones, se encuentra ahora en grave estado. Prolongados apagones son la norma, decenas de miles de personas no tienen acceso a agua potable y alcantarillado está fluyendo en el abierto de los conductos rotos. Proyectiles de artillería, diseñado para su uso en escenarios de combate convencionales, han sido despedidos en las zonas residenciales densas. Es difícil ver lo que esto hace sentido militar. El ejército israelí sostiene que se cuece a militantes lanzamiento de cohetes, artillería, pero es, en jerga militar, una zona de armas, totalmente inadecuados para determinar los objetivos. Las fuerzas israelíes también dispararon proyectiles de mortero en la calle fuera de una escuela en la UNWRA Ŷabaliya matando al menos a 41 personas, entre ellas 10 miembros de una familia. En una escuela primaria del OOPS en Beit Lahiya, donde 1.898 personas fueron refugio de los combates, un obús de artillería golpeó un aula en el segundo piso, donde 35 personas dormían en un 6 a.m. mañana. Dos hermanos, cinco y siete años de edad, fueron asesinados. Sus 18 años de edad, hermana fue gravemente herido y le tuvieron que amputarle la pierna. Su madre perdió una mano y sufrió una grave lesión en la cabeza. Otros doce resultaron heridos. Sus familiares nos dijeron que habían huido de sus hogares para escapar de los bombardeos y había llegado a la escuela la esperanza de encontrar seguridad. Poco después, un salón de clases en la misma planta se quemó en un incendio provocado por el fósforo blanco. Afortunadamente, existen los refugios, tres de ellos las personas con discapacidad, fueron capaces de escapar. Una y otra vez hoy, lunes 19 de enero, la gente nos dijo que durante las últimas tres semanas ha habido en ningún lugar para ir a donde puedan sentirse seguros. Escuelas, instalaciones médicas y todos los edificios de las Naciones Unidas tuvo impactos directos. Los escombros de la Escuela Americana de Gaza. © Amnistía Internacional Por los escombros de la Escuela Americana de Gaza nos encontramos con el padre de la escuela de guardia Mahmoud Mohammed Abu Qleiq Selmi, que fue asesinado cuando aviones F16 israelíes bombardearon la escuela. Es la única de Gaza escuela internacional, con una progresiva, co-ed estilo de la educación en Inglés, y se presentó a sí mismo como «parte de la visión para el futuro de Palestina '. Ahora todo lo que queda de la escuela es una gran masa de hilo enredado y gigantescas losas de hormigón. El viejo con vistas al Sábado escombros y explicó cómo él trató de llamar a su hijo del teléfono móvil cuando oyó la explosión enorme, pero él nunca respondió ... Su hijo se encontró el cuerpo de 50 metros de la escuela. Latente el suministro de alimentos. © Amnistía Internacional También se inspeccionaron los principales OOPS Oficina de Campo en la ciudad de Gaza, que quedó bajo el fuego israelí el 15 de enero. Los almacenes llenos de alimentos, medicinas y otra ayuda humanitaria fueron destruidos cuando el fósforo blanco de alto explosivo y proyectiles de artillería israelí golpeó el recinto, causando un enorme incendio. Cuatro días más tarde, el fuego sigue siendo la quema - el restos carbonizados y latente de millones de dólares de alimentos y medicinas a todos destruidos. El terreno fuera de los depósitos sigue siendo la mancha con miles de litros de aceite de cocina que quema derramado a cabo. Varios vehículos de las Naciones Unidas también fueron destruidos en los ataques. El complejo está en una zona concurrida, zona densamente poblada en el centro de la ciudad de Gaza y en el momento del ataque había unas 700 personas sólo en la inundada OOPS compuesto para escapar de los bombardeos israelíes. Pero también resultó ser un peligroso refugio. Personal de la ONU mostró una gran valentía personal en la conducción de los buques cisterna lleno de combustible del complejo bajo el fuego. Los repetidos llamamientos a las autoridades israelíes por funcionarios de las Naciones Unidas fracasaron en detener a unos 10 que se dispararon los depósitos directamente en la instalación. Parece haber sido sólo la buena suerte que la sala donde más de 700 personas de los edificios vecinos fueron refugio no fue golpeado, o que los camiones de combustible no explotó. Muchas personas huyeron de muerte y lesiones por el más estrecho de los márgenes. Sin embargo, la alimentación y la medicina han sido destruidas, y también lo tiene la gente tiene la convicción de que pudieran encontrar la seguridad en un complejo de Naciones Unidas. Realizados en ambulancias de carretera por el ejército israelí. © Amnistía Internacional Al Quds al-hospital en la ciudad de Gaza, vimos los restos destruidos de varias ambulancias. Hemos oído de personal médico allí cómo los tanques israelíes habían aplastado ambulancias para hacer los cortes de carretera. Los edificios del hospital se vieron afectadas en el ataque, y sus médicos quemados. Los médicos nos dijeron que los pacientes con pánico tuvieron que ser evacuadas del hospital bajo el fuego. Cientos de personas de edificios cercanos se habían refugiado en los edificios del hospital, al igual que otros en otras partes de la ciudad se habían refugiado en el complejo de Naciones Unidas o de las escuelas, en la creencia de que eran lugares a salvo de los ataques israelíes. Se equivocaban.

El nou finançament de l'Estatut, acosta en clau electoral, a Ciu amb el PP

A Mariano Rajoy li ha costat, i li segueix costant, acceptar que els Presidents d'autonomies que governen els sembli bé i encertat el nou sistema de finançament. L'Executiva del PP preferiria utilitzar el nou finançament per erosionar al Partit Socialista,i al seu president Zapatero La paradoxa és la incongruència de la senadora per Girona, Alicia Sánchez Camacho,del PPC, reclamant que el nou finançamen no és suficient i que no s'ajusta a la part financera que reclama l'Estatut, per una altra banda el PPC i el PP segueixen mantenint el seu rebuig per l’Estatut al Constitucional. Ara bé, també el PP ha aconseguit un “aliat” a Catalunya, amb les sorolloses i constants declaracions d'Artur Mas Mas, és, el “frustrat per dues vegades president”, que a esquenes de la Generalitat, pacte en nom de Ciu la primera retallada de l'Estatut amb Zapatero, traint la unitat d'acció dels partits signants d’aquest Estatut. ¿Té autoritat moral Mas per criticar res de les negociacions que duen a terme el President Montilla i el conseller Castells?
La resposta és no,i no, perquè han donat fins a vuit xifres diferents sobre el rendiment del nou sistema financer; van negociar un acord amb el PP en l'anterior model finançer, sense incorporar mecanismes de revisió i actualització; van anar a Madrid a negociar un acord de cent mil milions de pessetes i varen tornar amb quaranta mil milions,
I ens varen vendre aixó com un gran avanç.Es per aixó que no tenen cap autoritat moral, ni credibilitat per criticar l'actual procés de negociació El seu objectiu final, és el fracàs de el nou finançament.
Queda clar doncs, que al Psc no ens poden donar lliçons de res i menys de ètica política Ciu, que ja té preparada la negativa al nou finançament, sap perfectament que de no haver acord,es provocaria l’inestabilitat a Catalunya, però també a Espanya i aquest és el seu veritable objetiu juntament amb el del PP. Desbancar Zapatero i desacreditar amb acusacions de submissió al PSOE, al President Montilla per poder tornar ells,al Palau de la Generalitat. El PSC vol un bon acord, que s'ajusti a l'Estatut i satisfaci les necessitats reals dels catalans i que sent solidari amb la resta d'autonomies, també sigui just i solidari amb Catalunya Tots hem de recolçar al nostre President Montilla i al conseller Castells, que sent constants i pacients (quanta paciència han demostrat) han aconseguit avanços significatius davant aquells que no volen reconèixer que, l'esforç i la capacitat fiscal dels catalans s'ha de veure reflectida en la millora dels serveis públics i en unes polítiques socials més eficients. Actualment, no "toca" dividir Catalunya, més aviat es el moment de treballar tots junts, per un mateix objectiu ¿De quina banda aquesta Ciu? ¿Amb el PP o amb Catalunya?

La "casa" d'Artur Mas camina cap a l'independentisme radical Artur Mas continua el seu camí al que ell anomena "La Casa Gran del Catalanisme", però que en realitat s'hauria d'anomenar "Operació traspàs de vots independentistes, d'ERC a CIU " En CIU sembla ser, s'ha imposat el sector més radical,i després de veure com deriva cap al radicalisme independentista ens preguntem ¿És que CiU es declarara obertament independentista? ¿On és el partit impulsat per Jordi Pujol inspirat en Cambó? Artur Mas, esta enganyant deliberadament als ciutadans, perquè no diu obertament la línia política del seu partit i molt menys de la seva famosa "Casa Gran.". Amb tota seguretat, si exposés obertament, que el seu projecte és independentista, arrastrarían molts vots de l'electorat d'ERC, però també perdrien molts d'UDC i dels sectors moderats de CDC. L'alarma a saltat amb la designació de Ramon Tremosa per a les pròximes eleccions europees i la defenestración d'un eurodiputat partidari i defensor del nou Estatut. Les afirmacions d'Artur Mas, dient que, la designació de Ramon Tremosa evidència que "la Casa Gran" està oberta a tots, xoca frontalment amb la defenestración d'Ignasi Guardans. ¿És que Guardans no encaixa en el projecte de la "Casa Gran?". Aquest "Xalet", és més un projecte d'Artur Mas, que de CDC ni de CiU, i Artur Mas no a jutjat la tasca de Guardans com eurodiputat, si no més aviat, la seva reticència al projecte del líder de CiU. Ramon Tremosa, economista de professió, és per contra un escèptic de l'Estatut que en el seu moment, desqualifica a CIU pel que titlla de "venda" i participa en el grup opositor a l'Estatut amb el col lectiu "Economistes pel no". Queda demostrat, que aquesta és la posició, que agrada més al líder de la "Casa Gran" Artur Mas, que imposa el seu partidisme als interessos de Catalunya, demostrant per part dels dos, Tremosa i Mas un gran cinisme. Ramon Tremosa per la seva banda ja ha fet declaracions al respecte dient "vull baixar a la trinxera per mobilitzar el vot catalanista passiu i passota". ¿Es refereix potser al vot d'ERC? Artur Mas també per l’altra banda, es planteja les eleccions europees com un assaig per a les properes Autonòmiques, i, per tant, vol agrupar en el seu entorn als descontents d'ERC i d'on preveu atraure els sectors més radicals de l'independentisme per eixamplar les seves possibilitats . d'elecció. ¿Serà CIU només una plataforma per llançar un nou partit entorn a Mas?. Crec que CIU és ara per ara una altra cosa i no el partit que va fundar Pujol.