La memòria selectiva d’Europa

Sembla bastant hipòcrita la tenacitat amb què Europa procura evitar l'arribada d'immigrants africans i sud-americans, quan resulta que la situació dels nouvinguts és l’efecte patètic de les “correrias” colonials europees al llarg dels segles.

Després de saquejar Àfrica i Amèrica del Sud i Central, de desposseir aquests territoris de la seva cultura, dels seus recursos materials i humans i d’injectar als seus nadius la nostra febre perniciosa de consum, què farem els europeus? Encarar el nou mil·lenni des del nostre castell fortificat i compacte, pensant que en el seu interior tots serem feliços, mentre que a fora s’estén la fam i la desesperació?
Aquesta reflexió em recorda el conte d’ Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella” on se simbolitza la futilitat del príncep, quan decideix tancar-se en el seu palau per eludir els efectes de la pesta tot celebrant festes, però la mort hi acaba entrant igualment.
A Europa som rics gràcies, en bona mesura, a tot el que s’ha espoliat a l’Àfrica i a altres països colonitzats. Esperem tal vegada, que els africans afamats es quedin patint la misèria dels seus explotadors, mentre les societats europees gaudim d'alts estàndards de vida?
És tolerable que els qui els van robar, matar i violar centenàriament s’atreveixin a pontificar i a donar-los lliçons sobre moral internacional i drets humans? No recordem els espanyols, el benefici obtingut amb la sostracció de les diferents matèries primeres a les colònies de Mauritània, Guinea i part del protectorat del Marroc ? i aixo parlant de la historia mes recent.
No recorden els anglesos, les massacres de Kenya i les matances deRhodesia? No recorden els francesos, el que van robar a Dakar i a Costa d'Ivori?
No recorden els alemanys, els camps de concentració de Namíbia i tots els cranis obtinguts en el genocidi del 75% dels membres del poble Herero i que encara conserven al Museu de Medicina de Berlín?
No recorden els belgues, les grans atrocitats comeses al Congo?
No recorden els portuguesos, les seves excavacions depredadores a la recerca de l'or d'Angola i les seves caceres d'esclaus a Moçambic? No va ser la nostra avarícia permissiva i la nostra arrogància, la que va regar els diamants de Sierra Leona amb la sang de tants i tans nens innocents?
I ara, ens permetem el luxe de foragitar amb ira aquestes “pateras i cayucos” de desesperats que desembarquen en les costes i desllueixen les glamoroses platges mediterrànies, i de tancar i deportar els seus supervivents.
Si a Europa fóssim conseqüents amb les pròpies polítiques de drets humans hauríem d'acollir els immigrants amb els braços oberts i suplicar-los perdó de genolls,pel que vam fer, oferint-los compartir una mica del que ens vam emportar de les seves terres.
I el més curiós és que aquests abanderats de l'angoixa no demanen que se’ls torni el que els pertany de ple dret. Amb prou feines demanen les engrunes d'una almoina, poder vendre quincalla a les places, repartir diaris o netejar automòbils
I tot i així, no els volem!
Massa dolorós l'espectacle, massa trist que es mostrin els rostres foscos de les víctimes d’aquells excessos que van fer possible la nostra gran civilització actual.La nostra ceguesa és admirable, la nostra hipocresia criminal, la nostra baixesa formidable. Meditem doncs, tots llargament del que estem fent als inmigransNosaltres, creadors d'història, seríem més que estúpids si menypreiesim les seves cultures els seus coneixements.
Tot el poder de Roma no va impedir la seva caiguda a mans dels bàrbars famolencs de la Germania i de les tribus tàrtares.
Tota la majestuositat d'Anglaterra es va enfonsar sense atenuants, davant les masses hindús liderades per un homenet d'aparença insignificant i de cor immens.
Despertem del nostre somni maldestre i d'aquesta fantasia narcòtica a la que ens porta aquesta societat consumista i egoista El món rugeix desesperat al voltant nostre. Quant més temps podrem fingir no escoltar?
Europa desitja romandre tancada mentre que àmplies àrees saquejades d’Àfrica, de l'Amèrica Llatina i de l'Orient es dessagnen. Possiblement algun dia Europa obrirà el seu cor, les seves portes. No és possible acceptar que tanta bellesa en les arts i la cultura hagi sorgit de cors tan durs. Segurament aprendrem algun dia a tractar tots els éssers humans d’igual a igual, perquè si no és així, estarem acceptant els diferents genocidis esdevinguts al llarg de la història, com a fets normals. Els europeus tenim memòria selectiva, quan no recordem que vam ser nosaltres en diferents èpoques, i fins i tot actualment, els qui vam colonitzar i emigrar a Amèrica, Àfrica, Austràlia i part d'Àsia. Siguem doncs conseqüents i no menyspreem, tot allò del que nosaltres mateixos en part vam ser-ne creadors!