Una de les coses que més ha de vigilar un càrrec públic, i més quan una mateixa persona gaudeix de més d’un de càrrec públic, és no acabar essent deslleial a una de les seves cares polítiques perquè sinó, el més útil per la seva imatge i pel territori que li ha confiat una responsabilitat, és que ho deixi còrrer i ho posi en mans d’una altra persona. Sinó, es corre el risc de quedar en evidència davant la ciutadania, i el pitjor de tot confondre-la sobre què fa, on ho fa i perquè ho fa; tot això en el benentès que la mateixa persona ho sàpiga.
Per això, sorprèn i decep veure com el Diputat i regidor Francesc Canet dóna més importància al seu escó a Madrid que a la cadira de Figueres; a tot arreu és oposició, però a Madrid deu tenir butaca forrada i aquí només cadira de balca, ja tenia raó, ja, el President del seu partit a Figueres en un article recent; si no és així, no s’entèn la polèmica que tot solet s’ha creat amb el Poliesports de Vilafant i el que, amb excessiva elegància, el govern figuerenc ha titllat com exercici de deslleialtat. És arriscat practicar la vella teoria del “Joan Palom” (je me le guise i je me le com).
La veritat és que tot plegat recorda molt aquella pel·lícula de Berlanga, Benvingut Mister Marshall, amb un alarmant paral·lelisme entre Pepe Ysbert, gran còmic espanyol, i Francesc Canet, que sense voluntat de fer riure en fa; fins i tot podem trobar certa semblança entre les seves veus com trencades, aspres, rocalloses. En aquella pel·lícula, tothom espera a Mister Marshall perquè deixi anar sacs de diners en un poble petit, aquí Canet fa de Marshall atribuint-se un paper que, molt probablement, no té. Al final, com a la pel·lícula, Marshall passarà de llarg deixant-nos amb el dubte de qui era en realitat.
Per això, sorprèn i decep veure com el Diputat i regidor Francesc Canet dóna més importància al seu escó a Madrid que a la cadira de Figueres; a tot arreu és oposició, però a Madrid deu tenir butaca forrada i aquí només cadira de balca, ja tenia raó, ja, el President del seu partit a Figueres en un article recent; si no és així, no s’entèn la polèmica que tot solet s’ha creat amb el Poliesports de Vilafant i el que, amb excessiva elegància, el govern figuerenc ha titllat com exercici de deslleialtat. És arriscat practicar la vella teoria del “Joan Palom” (je me le guise i je me le com).
La veritat és que tot plegat recorda molt aquella pel·lícula de Berlanga, Benvingut Mister Marshall, amb un alarmant paral·lelisme entre Pepe Ysbert, gran còmic espanyol, i Francesc Canet, que sense voluntat de fer riure en fa; fins i tot podem trobar certa semblança entre les seves veus com trencades, aspres, rocalloses. En aquella pel·lícula, tothom espera a Mister Marshall perquè deixi anar sacs de diners en un poble petit, aquí Canet fa de Marshall atribuint-se un paper que, molt probablement, no té. Al final, com a la pel·lícula, Marshall passarà de llarg deixant-nos amb el dubte de qui era en realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada